Deixem l’Aragó.

 

S’acaba el rodatge aragonès a Belchite viejo, aquell poble que va ser bombardejat l’estiu del 37 per l’exèrcit republicà, les runes del qual resten dempeus esquelètiques amb finestres  d’ulls de cadàver que deixen passar un cel blavíssim. Ara hi rodem Incerta Glòria. Estem a 38 graus i la neu-espuma que escupen les mànegues d’aigua del cotxe de bombers cedit gentilment per l’ajuntament de Saragossa es fon molt depressa. L’escena a la pel.lícula representa un poble abandonat correcuita per la por de les bombes dividit per una filferrada: a una banda els republicans a l’altra els nacionals. -Así era-, em diu l’alcalde de l’ajuntament. Els soldats d’ambdós bàndols saquegen el costat del carrer que els toca. En Lluís ( Marcel Borràs) ha trobat un cavall de cartró i el pren per al seu fill, una remor a l’altra banda el sobta i desenfunda l’arma. Abrigat amb una espessa capa el soldat enemic esclata en una gran riallada, és en Soleràs ( Oriol Pla), el seu company de l’ànima. Què hi fa al costat enemic? Com en el Tercer home quan Josep Cotten descobreix a Orson Welles en la Viena devastada, la nostra Incerta glòria és una història d’amistat profunda que topa, també, amb les ètiques confrontades dels protagonistes. Repetim diverses vegades la riallada d’en Soleràs perquè fereixi, sonora, encara més. És el ritual del silenci sepulcral que exigeix el tècnic de so. Sopem sota el tendal i s’ha fet de nit i recomença el rodatge: Acció! Talleu! Bona! No perdo de vista L’Agustí més tranquil però que comença a acusar, com tot l’equip, els dies i dies de rodatge. Em tanco al despatx improvisat de producció per repassar una i altra vegada els números amb l’Aleix i el Gaiska, el soci aragonès fins que sentim aplaudiments. S’ha acabat per avui.

Em reca deixar Belchite sense una caminada pel llarg carrer esventrat del poble. S’han apagat els focus i una lluna mora llueix nítida sobre el meu cap. Com s’acostumen els ulls a la foscor! Sota la volta del cel camino i camino i les veus de l’equip s’esllangueixen. Els espectres dels edificis amb el silenci de la nit impressionen encara més. Sembla mentida que allà hi hagués hagut tanta vida! Ensopego amb unes escales que em condueixen a l’interior de l’església del poble, ho reconec pels arcs i per la bòveda esfondrada que com una immensa boca rodona deixa veure el cel netíssim clapejat d’estrelles. Quina infinitud té el moment! Em sona el mòbil i m’espanta. És la Maria. -Isona on pares? Tanquen la portalada i tothom es fora! Ho sabia!- Ara sí que encenc la llanterna del mòbil per refer el camí corrents i no ensopegar en el darrer tram amb els objectes cremats que hem escampat per terra, llibres, cadires, tossos de carros, vaig per la banda republicana del poble, aquí no dubto.

L’endemà tornem cap a Barcelona i travessem la carretera vorejant els quilòmetres i quilòmetres de la pell d’elefant dels Monegros. No es poden no estimar els Monegros amb aquesta rotunditat pètria que no oblidarem, com no oblidarem els suport incondicional de les autoritats i la població aragonesa que han fet d’Incerta Glòria la seva pel.lícula. Ara acabarem de rodar-la a Catalunya a partir de la setmana que ve. I es escenes que vénen són una feinada ingent, un repte que desitgem amb tota la nostra ànima!

                                                                           

Isona Passola